Pálido fuego / Vladimir Nabokov

Història dins d'una altra història. És el poema de John Shade, amb un pròleg, notes i un índex comentat per l'editor, Charles Kinbote.
No dubto que sigui una obra mestra, a mi em va costar de llegir.
Evocant el llibre em ve a la ment la paraula ironia. En Kinbote critica força el món editorial, els interessos comercials i les enveges dels intel·lectuals. Potser és el que pensava Nabokov...
Com s'aconsellava vaig llegir primer les notes i després vaig llegir el poema amb l'ajuda dels comentaris.
El poema és un repàs que fa Shade a la seva vida.
Tot i trobar-lo un llibre difícil recordo fragments de gran bellesa, per exemple quan parla de l'escriptura: "La pluma se detiene en el aire, después cae para tachar una puesta de sol o restaurar una estrella, y guía así físicamente la frase hacia un pálido resplandor diurno a través del laberinto de tinta"
També fa gràcia que digui que sense 3 dels 7 pecats capitals, orgull, luxúria i peresa no hagués nascut la poesia.

No ho sé, en conjunt no em va agradar, llevat de petits detalls com els que ja he citat o per exemple quan al pròleg diuen que el dia de la publicació de l'obra dipositaran el manuscrit a la Library of Congress.

Llegit Abril 2009 amb la traducció d'Aurora Bernárdez a l'Editorial Anagrama, DL 2003 Gremlee.

Correspondencia / Hermann Hesse, Stefan Zweig

El vaig llegir l'estiu del 2009. El vaig comprar junt amb un llibret primet d'en Zweig, Mendel el de los libros. Tots dos llibres de l'editorial Acantilado. M'agrada la imatge dels llibres d'Acantilado, els colors, el disseny, el tacte i publiquen escriptors que gaudeixo llegint.

Parlar de Zweig és evocar la meva infantesa, les meves primeres lectures remenant les prestatgeries de casa. Els meus pares són uns incondicionals de Zweig i recordo que els primers títols "per a grans" que vaig llegir eren d'aquest escriptor, li tinc molta estima. Recordo la passió dels seus escrits, la rigorositat dels detalls ... i les llàgrimes que em lliscaven quan em feia viure les desventures del capità Scott i els seus companys.

De Hesse havia llegit el Lobo estepario, ara m'he comprat Siddharta, tinc intenció de llegir-lo aquest estiu. Fa uns anys vaig llegir la biografia de Zweig, El Mundo de ayer, i en llegir la correspondència he recordat moments durs ja coneguts de la seva vida.

Correspondencia ens permet treure el nas en la relació entre aquests dos escriptors. La sensació que en trec és que s'admiren mútuament, es respecten i s'estimen. La vida de Hesse austera i senzilla, molt casolana, Zweig sempre viatjant, primer per voluntat pròpia, més tard per força. La manera de viatjar de Zweig no té res a veure a com viatgem la gent d'ara. Ell s'instal·la i hi viu un temps, alguns mesos.

Fa una estada a l'Ile de Bréhat, a la Bretanya. Precisament l'estiu passat jo havia d'anar de vacances a la Bretanya i vam programar una visita a l'illa, volia trepitjar-la i intentar captar sensacions que ell podia haver sentit. És una illa preciosa, el blau del mar, les marees, la verdor dels prats, floretes per tot arreu.

M'agrada la relació que estableixen, s'envien els llibres i valoren i esperen l'opinió de l'altre. Es donen ànims. Les seves obres són personals però les comparteixen. Són dos personatges força diferents units per una missió comuna, l'escriptura. M'imagino Hesse força dropo, inconstant i fa gràcia que li comenta a Zweig que no esperi cartes periòdicament, que la seva relació no vol que sigui de compromís "... en algunas ocasiones compartiré con usted ... alguna pena o alegría ¡Pero sin plazos ni términos previamente fijados!".

Un plaer llegir la crítica de Zweig a l'excriptura de Hesse: "... cuando Hesse describe un árbol, un ser humano, un paisaje, no me siento en condiciones de explicar por qué su mirada y su tono son ... más plenos, más sonoros, más claros ... por qué las cosas son un grado más auténticas y están más próximas a lo que son en sí mismas ..." "La notable pureza de la prosa"
M'encanta com és Hesse, solitari, amant de la quietud. I durant la primera guerra mundial s'encarrega de les biblioteques per a presoners i li demana a Zweig "Si supiera de algun rico que quisiera donar algo o de algun editor que quisiera regalarnos algunos libros" Hesse troba que la biblioteca és incompleta i ajuda amb els seus propis recursos, fins i tot fa un llibret per treure diners per a les biblioteques!

És interessant conèixer els seus gustos literaris i les seves rutines, plasmades amb les seves paraules, caram! com escriuen, sembla fàcil quan els llegeixes. Simplicitat i bellesa, profunditat i passió.

En temps de guerra reivindiquen la figura de l'escriptor com a element imprescindible . I Zweig afirma "Alemania está atravesando una crisis de conciencia: ya se ha esfumado la hipnosis, y se despierta otra vez el sentimiento, se intuye el sufrimiento ... Detesto la política pero ahora tenemos que servir a aquello que está por encima de ella, la preservación de la vida"

El llibre acaba amb un epíleg del compilador del qual vull destacar la crítica que fa de Zweig com a escriptor lleuger, que els defectes de la seva obra són a causa del seu desig excessiu de claredat perquè fos entenedor per a tothom. (Suposo que per això a la seva època va ser tan popular) "De ahí los contornos excesivamente nítidos, las simplificaciones arrebatadoras y exaltadas, que no molestan tanto al público común cuanto incordian al lector exquisito ... Expresiones como "Jamás se sufrió tanto" que Zweig repite ... pierden su contundencia justamente a causa de su reiterado uso" però després acaba dient que aquests aspectes negatius queden amagats enfront d'un home que recorre el món per captar els detalls i els exemples que il·lustrin la seva narració.

Malgrat la crítica a mi m'agrada llegir aquesta literatura que sento propera, molt humana i que m'enriqueix llibre a llibre.

De com s'escriu una novel·la / Màrius Serra

Biografia d'una novel·la. Escrit el 2004

El vaig llegir l'any 2009, no recordo exactament el mes, ha de ser entre gener i març. A l'abril en Màrius havia de venir a la biblioteca a parlar-nos de Mon oncle i jo volia llegir tot el que havia escrit.

De com s'escriu una novel·la em va servir per conèixer la persona i la seva relació amb l'escriptura. Vaig saber que la seva germana havia mort molt jove -que va influir en l'acabament de Mon oncle-, com va descobrir que el seu fillet estava malalt i com la clau per superar el cop va ser assumir la malaltia -anys més tard publicat als relats de Quiet, i també vaig saber la història real del seu oncle monjo.

Té un fragment que m'encanta: "Si els famosos cops que ens dóna la vida són els que et tac etziba a la bola blanca, les boles acolorides de la ficció els entomen de retruc. O sigui, que el dolor, l'eufòria, el desig, la repulsió, l'enginy, l'amor, l'admiració, l'odi, el tedi, la indignació, el fàstig o el que sigui que et motiva a posar-te a escriure és el tac que colpeja la bola blanca perquè circuli per la taula del text".

Per a comprendre Mon oncle em va ajudar molt, veus que hi ha força d'autobiogràfic. Que en Màrius sempre ha estat al costat dels lectors, del joc. Se'l pot definir com a jugador, sempre es planteja reptes. A la novel·la n'explica un de molt divertit, fer 7 coses contradictòries: i va comprar El Alcázar, Mundo obrero i Eguin al mateix quiosquer. O fulleja la guia telefònica de l'A a la Z buscant cognoms Mata Bala.

A com s'escriu ... en Màrius explica com després de Mon oncle volia escriure una nova novel·la, Monocle, i no se'n sortia, i fa una cosa innovadora, demana propostes possibles per al final de la novel·la als lectors. I una cosa que m'encanta, i en la qual em sento molt identificada, considera que la vida és fonamentalment atzar. M'encanta l'atzar, per això també m'agrada en Paul Auster.

Frases: "Hi ha projectes que no es porten mai a terme".

L'aconsello a tothom, per conèixer una mica la vida de Serra, com a escriptor i com a persona, per saber com treballa, per aprendre a viure.

La dictadura de la incompetència / Xavier Roig

Me'l va deixar l'Alfred. També el 2009. És boníssim.

La societat catalana que cada cop més espera que vingui algú a treure't les castanyes del foc. Ningú hi posa aturador. Volen educar-nos a dependre dels poder públics. "L'aparell de l'estat ha decidit autopromocionar-se, autopotenciar-se i posar-se per davant de la nostra llibertat. Es fixa com a objectiu crear individus febles. L'estat es presenta com a única i exclusiva solució benefactora. Aprofiten aquest paper benefactor per retallar llibertats individuals i exercir el control sobre l'individu".

També amb aquesta lectura he sabut que els plàtans de Canàries no és que siguin millors que les bananes, simplement el règim franquista volia potenciar el comerç i venda del plàtan canari.

En Xavier Roig, periodista i escriptor, el llegia tots els divendres a l'Avui.

El Xinès. Henning Mankell

Per començar reprodueixo el post que vaig publicar per a la Bitàcola MMB.

Aquest va ser el primer llibre que vàrem llegir al Club de lectura Gremlee va ser el 2009. Em va agradar, semblava escrit per una dona. M'agrada com presenta els personatges i com es resol.

Potser us sorprendrà que citem aquest llibre. Si mireu el que diu la contracoberta sembla una novel·la d'intriga i assassinats que transcorre entre Suècia i la Xina. En llegir-la, però, descobreixes que l'acció transcorre en molts altres llocs del món i que l'assassinat múltiple és una excusa per presentar molts més temes. Un dels temes que tracta és el del tràfic d'esclaus xinesos. En aquest llibre, els protagonistes d'aquesta part de l'obra són transportats en vaixell des de Canton a la costa oest dels Estats Units per a treballar en la construcció de la via fèrria nordamericana a mitjans del segle XIX. Com diu Mankell: "Milers de camperols xinesos van ser segrestats i transportats amb vaixells fins a Amèrica".La descripció de les condicions dels esclaus a bord del vaixell és esfereidora i m'ha fet adonar que el tràfic d'esclaus s'associa normalment només al tràfic negrer. A la Biblioteca, tenim molta bibliografia sobre el transport en vaixells negrers. Fins i tot, tenim llibres que mostren com anaven estibats els esclaus negres dins dels vaixells, com si fossin una càrrega més. Però del transport d'esclaus des de Xina en vaixell no tenim pràcticament informació. Per això, hem trobat tan interessant que Mankell tractés el tema a la seva novel·la.A través de les paraules de l'autor ens adonem que la forma de viatjar és diferent de la dels vaixells negrers i els materials són els que s'usen a la Xina. Per exemple, estaven tancats dins d'una estreta gàbia on no podien estirar els braços ni les cames i la reixa era de bambú.Si voleu informació sobre el tràfic d'esclaus, sobre l'esclavitud des de l'edat antiga recordeu que tenim una guia temàtica que podeu consultar a la Biblioteca o us la podem enviar per e-mail.

• Mankell, Henning. El Xinès. Barcelona : Tusquets, 2008. ISBN 9788483831007
• Mankell, Henning. El Chino. Barcelona : Tusquets, 2008. ISBN 9788483830956